Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 21 de setembre de 2017

ESPERÓ BELTEGEUSE

DIUMENGE, 17 DE SETEMBRE

Amb l’inicií de l’any escolar , aquesta setmana està tot trasbalsat, horaris, preparació de tallers extra escolars, etc...... aquest dimecres no puc sortir i  dissabte tampoc. Cal cercar company per diumenge.
Per sort en Pere Giro ha tornat abans d’hora de les seves vacances i estarà disponible per fer una escapada.


De les propostes que em fa n’hi ha una que esta a la llista de pendents, encara que no era un objectiu prioritari però ates que costa molt trobar companys per anar a vies d’aquest estil, no vaig dubtar en acceptar.


El nostre objectiu , l’Esperó Beltegeuse  a Osona.
Sortim a les 8 d’Esparreguera i sobre les 10 ja estem amb el cotxe aparcat just sobre el salt de Sallent, ara tan sols resta una petita aproximació en baixada i ja estarem a peu de via.


El Pere es decideix per començar ell, cosa que agraeixo al veure l’estat de les assegurances, (uns burins molt vells i moltttt sortits). Amb mestratge , va pujant i arriba a la reunió sense que res hagi petat (tot un miracle), jo darrera d’ell pujo amb el culet apretat i procurant no fer moviment gaire forts, hem posat unes 8 o 10 plaquetes recuperables.


La segona millora amb el tema del material emplaçat però és dura amb passos molt llargs i en un punt a mitja tirada cal fer una sortida en lliure difícil , desprès més suau fins la sortida per entrar a la reunió amb una roca a controlar.


En aquest punt cal fer un canvi de reunió de deu metres equipats amb un cable d’acer per donar confiança perquè el peus trepitgen en tot moment llastres terroses amb perill de caure.


La tercera tirada és la millor i més ben equipada, això no vol dir que sigui fàcil, un extraplom molt pronunciat amb passos molt llargs, tota ella es fa en artificial excepte l’entrada a la reunió on cal sortir amb cura vers la dreta per anar a cercar uns arbres sobre els que hi ha la reunió.


La quarta tirada, teòricament és la tirada en la que caldrà clavar, surto en lliure fins arribar a un petit mur amb tres passos d’artificial i d’allà cal superar en lliure petites panxetes separades per feixes, en la segona, (teòricament on cal clavar), per evitar fer-ho rebusco entre els micros i aconsegueixo posar-ne un (crec recordar que el verd) que queda  molt be, per sobre ja tan sols resten petits ressalts fins arribar a les baranes del mirador.


Una via amb unes vistes meravelloses, la primera tirada exposada i la resta d’artificial cansat però molt bonic. La darrera tirada no és difícil , però vens de pujar amb pedals tota la via i et trobes estrany al progressar en lliure


J. ESTRUCH

dijous, 14 de setembre de 2017

MANEL MUÑOZ (INTENT)

DISSABTE, 16 DE SETEMBRE

Uuuff!!!, deixes dos dies d’escriure i s’acumula la feina.
El dissabte tot i que la meteo donen dolent per tot arreu , (nosaltres tossuts de mena) no ens resignem a quedar-nos a casa, sobretot perquè he quedat  amb el Visa i darrerament no acostumem a fer-ho.
Sembla que pel Sud, el temps estarà un xic millor i ens aventurem a baixar-hi.
Sortim com sempre a les set del mati i a les nou estem esmorzant en una benzinera a pocs quilometres del creuament de carreteres que van a Horta de Sant Joan.
D’allà directes a Arnes i al lloc on deixarem el cotxe.
He convençut al Visa per anar a fer la via Manuel Muñoz de la Roca Dreta, fa poc temps vaig fer la KRT i va agradar-nos força.


El fet de conèixer la zona facilita les coses i aviat trobem el principi de via, que d’entrada es veu molt potent. El Visa , com tenim per costum, es demana la primera i desprès d’intentar fer els primers metres de forma “normal” ens veien obligat a fer servir la cinta del pànic, (el primer tram és molt difícil i et jugues un “hostiot” del quinze).


Per sortir de la primera assegurança i arribar al segon , la tònica és la mateixa, et jugues les cames si caus arribant a xapar, per tant , una segona vegada , cinta del pànic, (ja veiem que avui l’escalada no serà bufar i fer ampolles). Superat aquest tram, la cosa millora, però tot i així no ho perdis de vista , sobretot el flanqueig a l’esquerra per entrar a la reunió.


La segona tirada me les prometo molt felices, un tram d’artificial per agafar una placa de quart/cinquè, je je...... L’artificial , llarg però be.... però la placa és molt fina i delicada amb assegurances que son burins mimetitzats que costen molt de veure i un darrer pas per entrar a la reunió molt i molt tonto, que no difícil.


La tercera tirada li torna a tocar al Visa, un flanqueig a la dreta finat i enfilar-se díedre amunt amb una assegurança a peu de díedre, ha posat un camelot precari a uns dos metres i gas amunt fins la propera assegurança , desprès un extraplom i una nova sortida tonta, ell no ha vist un buri que hi ha a la sortida (a prop del díedre i ha pujat fins la reunió quasi sense posar res.


Jo l’he seguit com he pogut i ja estem tots a la reunió, el Visa diu que li molesten els ferros que porta (pensa que esta cosit de ferros per dins) i els canvis de pressió els nota molt.
Com que ja el conec i no es queixa mai en va, decidim baixar i amb dos repèls estem a terra i d’allà pitant al cotxe. De moment encara no ha caigut ni una gota, (be, mentre fèiem les tirades alguna gota , si que ha caigut).


Estem decebuts de no haver acabat la via però la cervesa que no ens la treguin i decidim anar a Horta  per fer-la. Encara no hem arribat que comença a ploure i no deixarem la pluja fins una estona llarga desprès de tornar a agafar el cotxe de retorn a casa.


Hem fet mitja via amb un regust agre/dolç, caldrà tornar-hi un altre dia pera poder tatxar-la de la llista de pendents. 

J. ESTRUCH