Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 22 de febrer de 2018

INNOMINATA

DIMECRES, 21 DE FEBRER

Hi ha vegades que una escalada que ha sortit bé, et deixa la moral pels núvols i d’altres que tot el contrari, si no et trobes a gust et fa tocar de peus a terra i et recorda els teus límits.
Una cosa semblant m’ha passat aquesta setmana, el diumenge varem fer una escalada que va deixar-me satisfet i amb la moral pels aires, amb aquest estat d’ànim, vaig proposar al Josep un nou repte per dimecres, (teòricament, a la mateixa zona, amb una dificultat semblant, segons la ressenya, però tan sols amb una diferencia, la primera re equipada i aquesta amb les assegurances originals) .
El nostre objectiu, la via Innominata al Pilar sin brillo.


El dimarts , també va trucar-me el Lluis (Romàntic Guerrer), no tenia company i vaig oferir-li que ens acompanyes, uuff, va ser una bona pensada !!!.
A primera hora , tot normal, ens trobem al bar d’en Pere a Camarasa per esmorzar i d’allà, pel coll d’Orenga aproximació fins el peu de via.


La primera tirada és molt vertical amb quatre burils i un clau en el seu recorregut però la progressió no és agraïda , primer molt vertical per anar desprès a una fissura bruta i un ressalt final amb roca a controlar, la dificultat és de cinquè superior en el tram inicial per baixar un xic la resta de tirada per sort la ha demanat de fer el Lluis i la ha fet sense problemes, però a nosaltres ens ha baixat les ganes de fer de primer i li cedeixo la segona amb molt de gust. A la reunió tres burils i per reforçar un fissurer.


La segona comença amb un tram d’artificial i optatiu , segons la ressenya 6a/b, el Lluis es treballa bé la tirada i la treu en lliure, desprès el perdem de vista i va sumant metres al recorregut. Ha fet dues tirades en una.


Nosaltres , ja d’entrada ens costa suors arribar fins el primer burí de l’artificial, però encara cal lluitar amb la resta de tirada, amb roca molt bona ,per sort, però amb uns passatges i unes separacions entre assegurances que ens fan veure que hauríem patit de valent per fer –la de primers.


A la segona reunió, tenim clar que ens costarà suors seguir però per sort el Lluis esta disposat a tot i sense despentinar-se segueix tibant de la cordada i comença el llarg que ha decidit ajuntar amb el darrer i sortir directament al cim.
Aquesta tirada és excepcionalment vertical i a excepció d’un clau en els primers metres, cal protegir-la tota.


Els primers metres molt verticals i de col·locació amb les preses mal posades per tibar, tot cantells laterals fins entrar en la canal xemeneia on teòricament calia fer reunió.
A partir d’aquí cal progressar en tècnica de díedre però molt obert fins arribar a un arbre que barra la continuïtat, en aquest cal sortir a la paret de la dreta fins arribar a una fissura, progressar per ella fins deixar-la abans del final per tornar a sortir a la dreta on per una placa , ja més fàcil arribar al cim.


Per la meva part i per acabar d’arrodonir el dia en la darrera fissura he sortir per on no era i una pedra saltarina m’ha donat un ensurt enviant-me uns metres mes avall.


Una vegada al cim, notem el aire fred que comença a bufar, i que no hem notat en tota la via (anàvem ben calents). El Lluis encongit del fred ens dona la benvinguda i sortim disparats al cotxe sobretot per deixar la carena que esta molt ventada.
Baixant , anem comentant la via que no ens ha deixat indiferents a cap dels tres, al Josep i a mi ens ha semblat massa dura i amb la graduació moolt baixa pel que realment et trobes i al Lluis perquè a part de la primera tirada que no li ha fet el pes , la resta l’ha fet treballar i ha quedat satisfet.

Ara directes al bar, que encara que no ens la mereixem, si que farem les cerveses de rigor..

J. ESTRUCH

dilluns, 19 de febrer de 2018

LABERINT EN UN TEMPS

DIUMENGE, 18 DE FEBRER

Aquesta setmana, desprès cercar company per dissabte, sense èxit, em plantejo sortir el diumenge i per sort el divendres m’apunto amb la colla de Vilafranca per sortir.
A les vuit quedem a Jorba, com tenim per costum i resulta que serem cinc, avui hem fet ple.
Sembla que la meva proposta d’anar a Montroig a agradat i comencem a fer plans per escollir via i cordades.
Mentre esmorzem a Bellcaire, ens trobem d’altres cordades que també han fet el pensament d’anar a terres calentes i cercar la caloreta de la zona.
Tenim dues opcions per anar a la paret de l’Extrem i en Pere escull anar pel coll de Porta, si tenim sort la barrera estarà oberta i podrem anar en cotxe fins el refugi, si no , ens caldrà caminar una bona estona.
Hem tingut sort, la tanca és oberta i no hi ha cap senyal que digui que no podem passar, uuff.... ens hem salvat d’una bona caminada.


Al refugi decidim les cordades i les vies que volem fer, en Pere i en Josep aniran a la via Lara i l’Enric, en Xavi i jo anirem a la via “ Laberint en un temps”
Travessem tota la paret de l’Extrem per sota, fins la canal de baixada a la carretera, ara ens toca remuntar uns metres. El començament de la via Lara ja el conec però el d’aquesta via no i ens costa una mica trobar-ho, amb passatges difícils si vas en sabatilles , però finalment trobem la reunió, bé , és la única reunió que no han restaurat, hi ha una escarpia i un espit.


La primera tirada presenta un inici estrany amb roca crostosa que no dona seguretat, els buris originals de la via han estat millorats amb parabolts (hi ha les dues peces, una al costat de l’altre), uns primers metres verticals fins entrar en una canal que ens deixa en un arbre on hi ha la primera reunió, però com que és molt curta, hem seguit fins la segona reunió.


Aquest segon tram és més fàcil i amb roca que poc a poc va millorant, tot i que no és com per tirar coets. La reunió la fem a l’altura del flanqueig de la Lara, en una bona rapissa.


La segona tirada és curta i lletja, cal flanquejar a l’esquerra per sobre del sostre que tenim al costa, en la travessia tan sols hi ha un parabolt però cal travessar una selva inestable i uns blocs que no donen confiança, per acabar d’arrodonir-ho, una vegada acabades les herbes cal agafar-se  a una llastra que li manca un tros (segur que algú ha tingut un ensurt en aquest lloc) i uns passatges finets et deixen a la reunió.


La tercera tirada, és potent, i difícil de protegir, d’entrada un tram molt vertical que cal protegir completament fins arribar a un parabolt uns deu metres per sobre, desprès la dificultat baixa un xic i en els següents deu metres hi ha dos pitons, (el primer d’ells millor ni mirar-lo, perquè pot sortir tan sols amb al mirada) per sort el segon està molt ben posat. Sobre d’aquest la paret guanya verticalitat però hi ha dos parabolts que protegeixen la caiguda.


Per sobre d’aquest tram cal superar un bloc que t’obliga a sortir de la vertical, més impressionant que difícil i molt espectacular, desprès ja fàcil fins la reunió .
Cal dir que totes les reunions d’aquest tram final, son molt incomodes, millor anar cordada de dos.


L’ultima tirada, presenta d’entrada un encastament que no pots protegir fins el seu tram final, desprès cal sortir a la dreta per superar el sostre que fa l’encastament i posar-te sobre d’aquest, aquí hi ha l’únic burí de la tirada, més aviat serveix per indicar el camí de la tirada i que et permet superar una placa de gotes d’aigua molt bonica. Una vegada sobre d’aquesta cal flanquejar a la dreta per anar fins una sabina molt gran.


El pas de superar la savina ens ha costat força, sobretot deixar un branca que et permet acostar-te a la paret, però deixar-la per continuar ha estat difícil.


Una vegada al cim , ens trobem les dues cordades que hem acabat al mateix temps i tornem al refugi per acabar la jornada.
D’aquí directes al cotxe i al bar Sport per fer la cervesa amb braves.

J. ESTRUCH