Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dissabte, 13 de gener de 2018

NO ÉS NO

DIJOUS, 11 DE GENER

No és gaire normal que pugui sortir dos dies seguits, però si puc cal aprofitar-ho.
Tinc dues setmanes lliures a la feina i a part de les obligacions familiars vull aprofitar per recuperar les escalades que no he pogut fer per les festes.
El dimecres vaig sortir amb el Josep i per dijous he trucat al Joan per veure si tenia algun pla establert i “bote” està lliure per sortir.



Com que el temps no és segur del tot, (la meteo dona nevades a cotes baixes i pronostica merders per les carreteres per culpa de la neu que caurà per la nit).
Tot i així decidim sortir i sobre la marxa decidim on anar.
Al mati – sorpresa !!! ni gota de neu i un cel net com una patena, axó si , un fred que pela.


Aturada per omplir la panxa a Artesa de Segre i establir objectius, decidim anar a Abella de la Conca, el Joan vol retocar un xic la via “No és no” i com que jo la tinc pendent és el moment de quadrar interessos.


Al creuar el Port de Comiols, sorpresa!! , un núvol tapa completament la zona d’Abella , però sembla que escamparà amb la pujada de temperatura del Sol.
La veritat que no ha marxat fins que no érem a la darrera tirada, brrr!!! Quin fred!!!.


La via  és suau però les tirades sempre tenen quelcom d’interessant, com totes les vies de la zona amb un calcari excel·lent .


La millor tirada de totes la quarta amb una placa molt estètica i mantinguda
Per fer quelcom diferent hem improvisat una reunió inter mitja a la darrera tirada  amb camelots, just quan comença el díedre final així ens estalviem el fregament de les cordes.


El Joan em parlava d’un gran bloc que hi ha a la darrera tirada i que caldria fer caure, però al arribar al lloc , ja no hi era, algú ens ha fet la feina bruta.


El Joan ha aprofitar per posar uns  bolts que li van quedar per posar el dia de l’obertura per culpa de la pluja i ha reforçat l’ instal·lació del ràpel.

Sota el ràpel, fa un fred viu i no ens entretenim gaire, directes al cotxe i a Isona per fer un bon àpat abans de començar el camí de tornada a casa. 

J. ESTRUCH

divendres, 12 de gener de 2018

SUPER GOSA + EL CHICO MOÑON

DIMECRES, 10 DE GENER

Aquest dimecres puc sortir desprès de molts dies sense fer-ho i amb un munt de quilos sobre per culpa de les festes.
He quedat amb el Josep per fer una escapada a Ager, el nostre primer objectiu anar a la paret de Sant Miquel on no hi hem escalat cap dels dos, però la temperatura és molt baixa i l’esmorzar l’allarguem massa, (és una excusa pietosa pel fet de desdir-nos del nostre objectiu) .
La veritat és que ens ha costat molt identificar la via que volien fer, la via Silenci, en aquest mar de roca.


Cal cercar un objectiu secundari o alternatiu i a les hores ha sorgit l’idea de fer la via Super gosa, és una via que tenia en cartera de fa molt de temps, (la intenció de sempre, que és el que aconsella en Luichy és fer-la de baixada de qualsevol via dels Puntals) però resulta que sempre que baixo dels puntals no queden ganes de posar-se en una nova via i aquesta va quedant-se al tinter.
Avui , res de res, és el nostre objectiu principal.


Arribar al peu de via és curt i fàcil, tan sols cal remuntar el camí de baixada per la canal de l’embut i passes pel peu de via.
El Josep comença l’escalada i els primers metres els agafa massa a la dreta però pot rectificar a l’altura de la primera assegurança i la resta cap problema fins la reunió.


La segona és una senyora tirada, molt bonica i franca , tan sols en la zona intermitja cal anar en compte de cercar un pitó i obviar un pont de roca que esta mal orientat i un xic fora de l’itinerari  de la via. En aquesta tirada tan sols hem posat un camelot en el tram final, poc abans d’arribar a la reunió, no és un tram difícil però hi ha aire entre les assegurances.


La tercera tirada , vista des de la reunió dona l’ impressió de més difícil del que finalment resulta ser, però les assegurances estan força allunyades i és imperatiu posar quelcom per reduir la tensió.


Al cim quasi ni trèiem el cap pel fred que fa i amb dos ràpels estem de nou a peu de via. Ara és aquella hora tonta de l’escalada, és aviat per deixar d’escalar però tard per fer una nova via i mig convençuts comencem a baixar, però el Josep no ha escalat mai a l’agulla del embut i ens desviem per ensenyar-li el que hi ha.


Com que tots dos hem quedat amb un budell buit d’escalada ens convencem per fer una via rapida i escollim la via “el chico moñon” que és una de les dues vies que no he fet a la paret.
La part bona és que tan sols demana portar bagues exprés i la dolenta que el segon llarg se les porta.


La primera tirada fàcil amb un parell de murs en forma de ressalts curts.
La segona comença molt vertical i potent i poc a poc va afluixant per tornar a redreçar-se poc abans de la reunió amb un parell de passatges molt fins.


La tercera és molt estètica i supera una placa amb molts forats fins arribar a un petit sostre que es força per una fissura que el divideix en dos, la reunió està pocs metres per sobre.


Aquí s’acaba la via però per allargar un xic l’escalada anem fins el cim de l’agulla i sortim per la via el “cerdito valiente”.
La baixada la fem per la canal i directes al cotxe. Cal dir que no hem vist a ningú en tot el dia, deu ser el fred, que en fa molt perquè tot el dia ha estat el cel enteranyinat.
A Ager directes al bar per fer unes braves i la cervesa de rigor.

J. ESTRUCH