Els VISAS a principi dels anys 70´s

Els  VISAS  a  principi  dels  anys  70´s

dijous, 27 de juliol de 2017

VIES DUIS I ADDICTES AL DISSOLVENT

DISSABTE, 22 DE JULIOL

Aquesta setmana comença la disbauxa de vacances, uns que estan fora, d’altres que no surten , però jo estic a les portes de marxar amb la família i no sé quan podré tornar a sortir, per tant començo a trucar a companys i poder sortir aquest dissabte.
Al trucar al Toni i en Ricard, em comenten que pugen amb més gent a Ribes de Freser i jo en cantat m’ hi apunto encara que no saben quants seran.
Hem quedat al bar Gusi de Ribes però ells pugen directes des de el Maresme, per tant tindré que fer el viatge sol. Com que hem quedat a les 8, 30 jo surto d’ Esparreguera a les 7 per anar tranquil.
A les 8, 45 ja estic amb tota la colla esmorzant, finalment son quatre, En Toni, en Ricard , en Josep i en Joan

                                           

El seu objectiu és la via la Tardor de Nebjeperura (que jo quasi he fet, varem anar amb el Visa però el tram final varem equivocar-nos i varem sortir per la Primavera) o sigui que no em faria res repetir-la però en Ricard no ha escalat mai a la zona i li proposo fer la via del Duis i si ens queda temps la via “Addictes al dissolvent” , una molt clàssica i l’altre molt moderna.
Decidit, ells tres aniran a la via Tardor de Nebjeperura i nosaltres a la Duis.

                                                 

El Ricard comença l’ escalada i per arribar a la primera reunió escull pujar per l’ esquerra del dau, un tram que cal protegir però que es deixa fer bé.
La segona em toca a mi una placa on cal llegir be la roca i molt estètica.

                                

La tercera segueix la mateixa tònica, son tirades que estan protegides però on cal posar-hi quelcom .

                              

La quarta, crec que he sortit del guió i he agafat la placa molt directa, crec que hem fet un tram de la via addictes al dissolvent, desprès al fixar-me amb els parabolts que hi ha, (diferents a les dues vies) he pogut rectificar i desviar-me altra vegada a la via dels Duis.

                                       

Una vegada al cim , hem vist als companys que estan a la tercera tirada i decidim baixar fent tres ràpels fins el peu de via i anar per la segona.

                                              

Aquesta via és molt bonica encara que pel nostre gust un xic excessivament assegurada, però l’ itinerari molt aconseguit, de ben segur serà una clàssica.

                                  

La dificultat és un xic més gran que la Duis però les assegurances tan abundants fan que el compromís sigui mínim .

                                             

Quan estem a la darrera reunió , els companys surten pel coll del camí de baixada i ens esperen a peu de via.

                                  

Nosaltres fem la darrera tirada i arribem fins el final del díedre primavera on surt el camí de baixada al coll, allà trobem uns companys que han fet el díedre Primavera, però ells han deixat el cotxe a dalt de Font d’Alba i ens separem en el camí de baixada .



                                   

A peu de via trobem als companys i comencem el retorn al cotxe i d’ allà directes al Gusi per fer les cerveses de rigor.

J. ESTRUCH

dijous, 20 de juliol de 2017

VENTURA HIGHWAY

DIMECRES, 19 DE JULIOL

Aquesta setmana no m’ha calgut cercar company, el dilluns va trucar-me el Lluis preguntant-me si sortia el dimecres i ja varem quedar en fer quelcom a l’espera de l’evolució de la meteo que es presenta inestable.
De les moltes propostes que va fer-me (totes molt interessants) la de anar a Pedraforca semblava la més encertada  i com que la meteo sembla bona decidim trobar-nos de bon mati sota el Roget per anar a la Sud.
El nostre objectiu inicial (en part proposat per mi i en part per ell) és fer primer la via “ Les Coves dels Talibans “ i seguir per la “Ventura Highway”.


A les set del mati estem tots dos en el punt de trobada i pugem fins on comença el camí de Prat de Reu, però al sortir del cotxe, sorpresa!! , un petit ruixat ens atura i ens manté durant una bona estona dins del cotxe esperant l’evolució (i els del temps deien que faria bon temps!!!)
Finalment quan portem una bona estona esperant, decidim jugar a la ruleta i tot i caient gotes , sortim direcció al Prat de Reu, això sí, hem descartat la primera part de l’aventura que teníem d’entrant i anem directament al plat fort.
Pugem amb un forro polar posat i puc assegurar que no sobra gens ni en l’aproximació ni durant l’escalada.


La primera tirada ja vaig fer-la el dia que amb el Jordi volíem fer la via de l’arc i continuar per la Ventura highway però que varem arribar a la primera reunió d’aquesta per temes d’horari, per tant li cedeixo els honors al Lluis , que la gaudeixi.
Aquesta primera tirada és molt difícil, sobretot un tram a mitja tirada, al Lluis li ha costat i a mi no vegis, (no recordo com vaig passar l’altre vegada, suposo que agafant-me a la vaga, però ni idea com ho vaig fer perquè el pas és molt llarg, difícil i llis), ara amb la pressió del Lluis he forçat molt més i tan sols al sortir del pas he tingut la temptació d’agafar-me per descansar.


El darrer tram de la tirada, castiga molt els turmells i he arribat a la reunió, calent. Veient el pal de la via , li cedeixo els honors al Lluis, (ja li agrada fer de primer!!) . La segona és molt similar a la primera encara que un xic més fàcil però amb les assegurances un pel més allunyades, cal treballar-la i molt.


La tercera sembla que li veig més color, tot i que la graduen de 6a d’adherència i demano intentar-la, surto i vaig progressant reforçant les proteccions que hi ha fins arribar a un espit, just on s’ acaba la part difícil, aquí he acabat la meva  i li dic que no puc fer el pas, davant la meva proposta de cercar alternatives, el Lluis diu que prefereix provar-ho ell i fem el canvi, no cal dir que ell sí que ha pogut, je, je.


La quarta si, per fi puc fer de primer això si en un quart grau, la tirada és de tràmit per sortir per dalt, però encara escales i les plaques son prou boniques.


La cinquena és més fàcil però amb roca a controlar, i molt llarga, fins una reunió de burils que és la darrera reunió de la via Camí del tro.
Aquí ens trèiem la corda i poc a poc anem superat ressalts fins a trobar la vira que ens porta a les costes d’en Dou.
Ara tan sols resta desfer el camí d’aproximació i tornar a casa, cal dir que a la darrera reunió el temps ha fet el canvi que tenia que fer i la calor a començat a apretar de valent

J. ESTRUCH